Montsec
Lectura geològica del Montsec i de la vall d’Àger
Joan Rosell Sanuy
Des del Cap de la Creu, el mirador del Montsec i la Vall, és un punt geològic singular per observar i interpretar la grandesa del paisatge. La vigorositat del Montsec i la tendresa de la Vall es manifesten en un context geològic, escrit en el rocam, que cal saber llegir. Un bon lector i un bon intèrpret del text gaudirà, i farà gaudir els acompanyants, d’una insòlita lectura.
Davant del lector, la serra del Montsec i, al peu, la vall d’Àger, dos cossos que es confonen en el seu límit. Ell damunt d’ella, ell amb un relleu altiu i vigorós, ella planera, submisa i fructífera.
Amb una dosi de fantasia hom es pot imaginar que el Montsec és el decorat d’un majestuós i gegantí teatre, la Vall l’escenari on els actors (els agerins) van representant el seu paper, i els del Cap de la Creu, els del mirador, els espectadors, drets, però, això sí, ocupant la primera fila. S’hi representa l’obra intitulada: “la vida a la Vall”. Va començar ara fa uns 30.000 anys, quan va arribar l’home a la Vall escapant dels freds glacials del nord.
El decorat
En realitat, el decorat, el taló de fons, que es veu davant no és més que un tros de l’ampli decorat que forma la serra del Montsec. Un decorat tallat en tres trossos pels con- gostos de Montrebei a l’esquerra, on tot just s’intueix, i de Terradets, a la dreta deixant veure altres relleus per l’osca erosiva. El tros del mig, el Montsec d’Ares, és el més alt i extens.
A diferència d’un decorat d’un teatre normal, que és una tela, un sol pla, els Montsec té tres dimensions, s’endinsa uns quants quilòmetres. Nosaltres en veiem tan sols la part del davant, del front.
A la part frontal de la làmina del Montsec es on afloren les diferents unitats litològiques que la composen: les roques dures (pa de pessic) i les toves que les separen (confitura o mantega).
El pa de pessic està format per calcàries i dolomies. Els tous, confitura o mantega, són sediments argilosos. Tots ells han estat dipositats al mar; és per això que contenen fòssils marins.
Analitzem el decorat de la part més baixa (de les roques més antigues) a la part més alta (les més modernes). Les més baixes estan formades per argiles i guixos i són el lubricant damunt el qual ha relliscat i viatjat la gran mola del Montsec. Es confonen des de lluny amb els de la vall d’Àger. De prop són versicolors però predominen els tons vemellosos. Presenten intercalats nivells de guixos i masses de les úniques roques volcàniques (ofites) que afloren al Montsec i la Vall. Es varen dipositar ara fa uns 210Ma.
Damunt els materials argilosos i salins de la base del Montsec, es va sedimentar una gran massa de carbonat de calci, de calcàries, convertits amb el temps en dolomies, molt riques en magnesi; són de coloracions gris bosques (a), l’erosió els dóna un relleu vigorós i asprós. És una roca dura (el pa de pessic primer, gruixut, de color gris fosc).
És la franja de roca on hi ha l’ermita de Pedra. Es varen dipositar ara fa 165 Ma. Queda coronada per una franja de calcàries de color gris cendra d’ara fa 120 Ma (b). Damunt hi jeu un nivell argilós fàcil d’erosionar, una franja on la vegetació arrela, replantada parcialment de pins que la taca d’un verd intens (c). Forma el gran replà del Montsec encara avui en part cultivat. Aquests material argilosos foren dipositats ara fa 85 Ma.
I, finalment, la part més alta del nostre taló de fons, les del decorat, es fomada per les calcàries del cim del Montsec (d) i un altre nivell de pa de pessic decorat amb antenes de comunicacions i un observatori astronòmic. És el tram més modern del nostre decorat. Es va dipositar ara fa uns 75 Ma. És la cinglera que corona la serra on hi ha la cota més alta (Santa Lis de 1676 m).
El límit entre el decorat i l'escenari
Quan el decorat està fet per un bon escenògraf, el límit entre el decorat i l’escenari és difícil de veure, de delimitar on comença un i acaba l’altre. Aquest límit natural "grosso modo" es pot dir que coincideix amb el límit entre la zona cultivada i la bosquetana. És un límit molt clar des del punt de vista geològic. És el límit entre argiles, gresos i conglomerats de l’era terciària que formen la Vall i les argiles i guixos vermellosos de l’era secundària on s’inicia la serra del Montsec. Si en cada punt on s’observa aquest contacte en el camp s’hi posés una pedra blanca, el límit seria una línia, gairebé recta, sensiblement paral.lela a la serra del Montsec, coincident amb el límit del plantat i el bosc. De ben segur que seria molt visible des del cel. És la línia que marca el contacte entre les làmines encavalcants del Montsec i de les Serres Marginals.
L'escenari
La Vall és una clotada gairebé planera modelada en argiles, gresos i conglomerats de l’era terciària. Foren dipositats ara fa uns 45 Ma. Està coberta per sediments molt recents, del Quaternari, que són el suport del sòl de cultiu. Hi ressalten petits serrats que alteren la part plana del fons, esculpits en gresos més durs. Aquests serrats es continuen cap al sud del poble i formen els primers contraforts de la serra de Montclús. Els relleus en “costa” del primer terme en són un exemple: argiles grises, en part culti- vades i en part erosionades en xaragalls (e), cobertes per un nivell de gresos (f).
Els agerencs, els actors, que apareixen i desapareixen per art de màgia modifiquen aquest escenari contínuament en alternar el tipus de conreu. De tant en tant, l’escenari, es veu invadit per actors foranis i esporàdics: colles d’extres.
Els sediments que formen la serra de Montclús (calcaris) i més de la meitat de la Vall (argiles, gresos i conglomerats) estan farcits de fòssils que constaten el seu origen marí. Han estat dipositats en un mar som, on anaven a parar rius que construïen llurs del- tes. Això tingué lloc la darrera vegada que el mar va envair aquesta part del Pirineu (entre 50 i 55Ma).
Damunt d’aquest substrat geològic hi ha construccions (el poble, llogarets, masies i corrals), camps de cultiu (oliverars i afilerats ametllers) i terra campa (camps d’ordi i de blat que verdegen a l’hivern i a la primavera, es vesteixen d’or al límit primavera estiu, i romanen amarronats al final de l’estiu i a la tardor).
Els espectadors
Tenen els peus (g) damunt les calcàries amb alveolines (puntets blancs que té la roca i que corresponen a closques de microfòssils) d’ara fa 55 Ma i que formen tota la serra de Montclús. Pel damunt jeuen les argiles i els gresos que formen el substrat de la Vall.
Quan hi ha espectadors és sempre en nombre molt reduït. Són rars els grups que estan interessats en aquesta obra de teatre. El Cap de la Creu és un punt de pas obert pels romans al segle II, per poder passar els carruatges (cal visitar les restes de la calçada romana), i al segle XX per a cotxes i camions. Fou un punt per fer un respir abans d’iniciar el descens cap a un costat o cap a l’altre. Avui, degut a la velocitat en què es viu, es passa de llarg, no es té consciència de que a la Vall es representa una magnífica i única obra de teatre amb un meravellós i únic decorat. Una obra que es representa contínuament, sense preocupar-se gens ni mica si en el pati de butaques hi ha o no espectadors. Mai no l’aplaudeixen, ni tan sols la claca.
Imagineu per un moment un gegantí pastís de quilòmetres i quilòmetres quadrats de superfície i de varis milers de metres de gruix. El pastisser Ramon l’anomena Prepirineu. Un pastís ben fet, tot planer, on els materials que el componen, uns damunt els altres, són capes de diferent textura i color. En aixecar-se el Pirineu axial (la safata que el conté), comença a esllavissar cap al sud al mateix temps que el pastís es va deformant, plegant i trencant (veure figures). Uns trossos arriben a col·locar-se damunt dels altres imbricant-se cap al sud. A cada tros els geòlegs l’anomenen d’una manera. Un d’aquests trossos que han esllavissat i encavalcat cap al sud se’l coneix com “làmina encavalcant del Montsec”. A la superfície d’aquesta làmina encavalcant, la part que s’estén cap al nord, l’erosió ha excavat la conca de Tremp. Els relleus de la part frontal, la més aixecada, és la serra del Montsec. Aquest pastís encavalca sobre un tros que limita amb el relleu planer de la conca de l’Ebre i s’anomena de les “Serres marginals” (les serres on estan els espectadors i les que hi ha al seu darrera)
El pastís