Brevíssim resum històric
de l’esperantisme a les Balears

No hi ha constància que hi hagués cap tipus de comunicació entre els esperantistes mallorquins i menorquins, el fet però és que només un dia separa la constitució del “Grup Esperantista de Maó” i la del “Esperantista Klubo Palma”. El primer es constituí el dia 18 de juliol del 1907 amb seu a l’Ateneu Popular i el segon el dia 19 de juliol del 1907 amb seu a la Cambra de Comerç. L’objectiu d’ambdues associacions era semblant: “propagar l’idioma internacional auxiliar denominat Esperanto inventat pel savi dr. varsovià Zamenhof”.

Val la pena assenyalar que en aquell període els membres d’aquelles associacions pertanyien a estrats socials a on abundaven els mestres, clergues o religiosos, militars i membres de professions liberals: notaris, missers, metges, enginyers i comerciants. Més endavant, a partir de la dècada dels anys vint, es detecta, pel que fa al moviment esperantista mallorquí la incorporació, en nombre significatiu, de membres del sector obrer, alguns d’ells actius militants en la lluita de classes, que no s’havia donat amb anterioritat. A Menorca en canvi, concretament en aqueixa dècada, el moviment entra en crisi fins pràcticament arribar a desaparèixer.

A les entitats esperantistes insulars els associats aprenien l’esperanto i participaven en les distintes activitats socials i literàries. Per a l’aprenentatge de la llengua havien adaptat un pla d’estudis dividit en tres cursos i ensenyaven la manera de superar distints nivells de dificultat oral i escrita. Quan s’havia aconseguit el grau de coneixement bàsic, els associats d’acord amb els seus interessos individuals, podien establir relacions comercials, d’intercanvi filatèlic o numismàtic, correspondència lúdica etc.. Per practicar el llenguatge oral podien assistir a congressos, que tenien la finalitat de crear un microclima on l’esperanto era l’única llengua de relació.

Un dels primers llocs a on els nostres esperantistes varen tenir oportunitat de fer ús de l’aprenentatge i del domini lingüístic adquirit fou a Barcelona aprofitant la celebració del V Congrés Universal d’Esperanto, el setembre del 1909. Un dels actes fou la instauració dels primers jocs florals en esperanto, manifestació que totes les terres de parla catalana varen oferir a la comunitat internacional. Al congrés participaren un grapat d’esperantistes balears i alguns varen prendre part en el certamen literari. Un d’ells va obtenir un premi. Fou en Juli Morató, de Maó, per la seva obra “Plej bona monologo pri esperanta vivo”. L’encontre literari va suggerir a alguns mallorquins la possibilitat de preparar-se per a futures celebracions i en posteriors convocatòries aconseguiren el llorer del triomf diversos poetes mallorquins que cultivaven la llengua auxiliar internacional; cal citar Josep Rosselló, Narcís Bofill i Estanislau Pellicer, entre d’altres. Periòdicament, fins a la seva desaparició per mor de la guerra dels Tres Anys, l’Esperantista Klubo Palma va convocar certàmens literaris, que s’ampliaren a altres generes, per exemple l’adaptació per N. Bofill d’obres costumistes de J. Singala.

A l’illa de Mallorca varen florir altres associacions esperantistes, concretament a les viles de Consell, Binissalem, Capdepera, etc.; però per importància en nombre d’associats i d’activitats segueix a la Klubo el “Grupo Esperantista Solleric”, fundat el 1924. Aquestes associacions es varen unir a la Federació Esperantista Catalana i organitzaren el 1925 a Palma i el 1927 a Sóller congressos de la llengua amb jocs florals internacionals. Les poblacions de les dues ciutats, Palma i Sóller, varen implicar-se per tal que s’aconseguís un èxit absolut. No fou fàcil ja que les autoritats que servien els interessos del dictador M. Primo de Rivera no veien amb bons ulls l’ús d’altres llengües que no fossin el castellà. Així es va donar el cas que el cap de la Diputació Provincial suggerís als participants del congrés a Palma que havien de treballar per la total universalització de la llengua cervantina en comptes d’aquell “estrany dialecte…”

Aquestes associacions van esdevenir punt de trobada no només per als associats mallorquins sinó també per als estrangers que amb la consolidació turística anaven arribant a Mallorca. Alguns d’aquests foren eminents ciutadans europeus, per exemple el dr. L. Peltier, premiat amb la medalla d’or en el primer congrés de pediatria celebrat a Palma el 1914. Eren tants els estrangers que empraven l’associació que el 1933, els atrafegats esperantistes illencs varen publicar al periòdic local “La Última Hora” una gasetilla en espanyol i esperanto demanant-los que només hi acudissin els dijous de 7 a 9 del vespre.

A més a més, durant la República, van haver-hi algunes tertúlies obertes a tots els esperantistes en els cafès Alhambra i Continental. Fins i tot en el Círcol Mallorquí, feu del latifundisme illenc, s’hi acomodaven alguns pocs associats per viure el seu espai internacionalista. A totes aquestes tertúlies o associacions s’hi incorporaven esperantistes estrangers, que gràcies als anuaris editats per l’Associació Universal d’Esperanto, sabien amb tota precisió cap a on podien adreçar els seus passos per contactar amb correligionaris illencs.

La guerra dels Tres Anys i la post-guerra amb la consegüent repressió acabaren amb el moviment esperantista, sense exterminar-lo totalment; a la dècada dels anys seixanta els esperantistes illencs provaren de reorganitzar-se, i tot i que sociològicament, econòmicament, lingüísticament el món havia canviat, es feren altra volta classes d’esperanto i s’organitzaren alguns congressos: el 1961 es reuniren a Palma els esperantistes espanyols, el 1970 ho feren per un vespre els esperantistes italians, el 1988 els ferroviaris esperantistes europeus es reuniren a Salou i feren el post-congrés a Cala Major, prop de Palma, i el 1993 a la Ciutat d’Alcúdia ho feren novament els esperantistes de l’Associació Catalana d’Esperanto.