Des de la publicació de la seva primera gramàtica, el 1887, l’esperanto s’ha anat afermant com a llengua paral·lelament a la seva consolidació com a vehicle cultural de primera magnitud.
Des que l’home és home s’han parlat llengües diferents arreu del món; actualment se’n compten més de tres mil, una seixantena de les quals a Europa. A mesura que els pobles han tingut més i més relacions entre ells, el problema lingüístic s’ha anat també sentint més i més. És per això que, amb la desaparició del llatí com a interllengua a Europa, un bon nombre d’intel·lectuals ha experimentat la necessitat de cercar-ne un substitut. Ja Descartes i després Leibniz van proposar la creació d’un idioma com a nova llengua pont. Aquest idioma havia de ser especialment regular per facilitar-ne l’aprenentatge, alhora que exacte i flexible. Des de llavors van ser molts els qui es van proposar de construir-lo. El 1887 un metge jueu, L.L. Zamenhof, publicà a Varsòvia la gramàtica de la seva “Lingvo Internacia” (pronuncieu “língvo internatsía”), que després s’anomenaria “Esperanto”, i que és sens dubte la millor de les propostes de llengües planificades, i l’única que ha aconseguit superar la fase de projecte.
Si persones de llengües diferents es volen comunicar, cal que en triïn una de comuna. Si escullen la llengua d’una comunitat, els membres d’aquesta tindran l’avantatge de dominar-la a la perfecció en detriment dels altres, que difícilment podran expressar-se amb la facilitat dels nadius a causa de l’enorme dificultat inherent d’aprendre una llengua. Ultra l’evident discriminació d’uns, que sempre són els membres dels pobles més petits o de menor poder econòmic, és palès que aquest fet comporta una forma de dependència cultural i, fins i tot, pot arribar a l’eliminació de llengües i cultures, com sabem bé els catalans. Aquesta és, en essència, la causa per la qual es desitja tenir un idioma que, d’una banda, no pertanyi a cap nació i que, d’una altra, sigui el més senzill possible. Les úniques llengües neutrals (o força neutrals) existents són les mortes, com el llatí o el grec clàssic, però no són gens fàcils. Per això s’han creat els idiomes planificats.
L’esperanto és, doncs, un idioma planificat —com ho es també l’hebreu modern i també, encara que en menor mesura, totes les llengües normalitzades, com el català fabrià. La particularitat de l’esperanto és que agrupa construccions dels idiomes més diversos: el lèxic llatí i germànic, la sintaxi eslava, la formació de mots semítica, l’aglutinància com el turc o swahili… Això fa que el parlant de qualsevol llengua pugui aprendre sense gaire dificultat aquest idioma.
D’altra banda cal recalcar que aquesta diversitat d’elements no fa la llengua dissonant. L’esperanto agrupa tot allò que és comú a tots els grups lingüístics o, en el seu defecte, el que és més internacional o regular. La immensa dificultat d’aquesta empresa és el que ha fet fracassar tots els altres projectes de llengües planificades, ja que una síntesi realment harmoniosa com la de l’esperanto només es va poder aconseguir després d’anys de treballs laboriosíssims per part del seu creador i, després, per l’ús que han fet els esperantistes, que ha portat una certa evolució de la llengua cap a una major coherència i regularitat. Conseqüència de tot això és la facilitat extraordinària de l’esperanto, que pot ser après en un any per una persona de llengua llatina o germànica normalment dotada per als idiomes i perseverant en l’estudi; un japonès o un xinès necessiten, en canvi, uns dos anys. Al mateix temps, l’esperanto és especialment precís ja que altrament els malentesos serien continus en una comunitat tan diversa com l’esperantista.
Però, certament, no és la llengua l’element més important de l’esperantisme. L’idioma és només un vehicle de comunicació i és clar —per als esperantistes també —que l’important no és el vehicle, sinó la comunicació.
En els cent deu anys de vida de la llengua, s’ha aplegat al seu voltant un grup de persones que pels seus contactes ha creat una manera de fer i una manera nova de relacionar-se internacionalment. Aquest fet és, malauradament, absolutament desconegut. I és curiós que això es degui especialment als mateixos esperantistes, que no són prou conscients de l’anormalitat d’aquest fenomen que ells viuen diàriament.
L’esperanto és principalment un pont entre cultures. Hi estan traduïdes, per exemple, les més grans obres de la literatura universal. Però potser cal remarcar més específicament que existeix una gran quantitat d’antologies nacionals, en particular de petits pobles amb llengües poc conegudes, com la romanx, maltesa, albanesa o txerquesa. La primera extensa antologia nacional publicada en esperanto va ser precisament la catalana, apareguda el 1925 i reeditada el 1931.
Com a llengua pont, l’esperanto també s’utilitza en un centenar de revistes internacionals i un nombre incalculable de butlletins nacionals o locals. Entre les revistes internacionals cal potser destacar la científica Scienca Mondo, el magazine Monato, el satíric la Kancerkliniko, l’òrgan oficial de l’Associació Universal d’Esperanto Esperanto, el d’informació general del moviment esperantista Heroldo de Esperanto, la xinesa El Popola Chinio, la juvenil Kontakto i l’escrita en braile Esperanta ligilo. Algunes d’aquestes revistes són òrgans d’associacions no esperantistes que utilitzen l’esperanto com una de les seves llengües de treball.
L’esperanto no és tanmateix només una interllengua, sinó que diversos autors l’han triat com a forma d’expressió per a la seva producció artística, ja sigui literària o musical. En esperanto s’editen uns 500 títols l’any, un terç dels quals originalment escrits en aquesta llengua. També es compten més de trenta grups teatrals, un bon nombre de cantants lírics, cantautors i diversos grups de rock.
L’esperanto és també una de les llengües quotidianes d’uns quants centenars de famílies internacionals. Hi ha infants que el tenen com a una de les seves primeres llengües, al costat de les pròpies del pare i de la mare, que també, és clar, no deixen d’aprendre. Aquestes famílies tenen diverses trobades durant l’any, principalment a Suïssa i Hongria. Però no són més que un dels col·lectius que organitzen congressos esperantistes. Cada any se’n fan més de dos-cents arreu del món.
Aquests congressos són el millor reflex de la pluralitat i vida de la comunitat esperantista, allà on aquesta es fa més visible i palpable. Al Congrés Universal del centenari a Varsòvia, probablement el moment més brillant de la història de l’esperanto, s’aplegaren 37 conferències dins la universitat d’estiu, 16 obres de teatre, 13 concerts (més altres fora de programa, especialment juvenils) i 7 pel·lícules durant set dies. Si es vol, però, no cal esperar una data concreta per viatjar a un dels congressos: existeixen diversos centres permanents que organitzen constantment activitats, com a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) o Kvinpetalo (França).
I ni tan sols cal viatjar per tenir contactes amb esperantistes estrangers. Cada dia, a les ones curtes de ràdio, es pot escoltar almenys una hora de programació en esperanto a deu emissores internacionals… Però és internet el que està suposant actualment una autèntica revolució entre els esperantistes. Es pot participar en chats, news, apuntar-se a llistes de correu, intercanviar missatges per correu electrònic, navegar per la web en esperanto, escoltar ràdio a la carta, etc. Per als esperantistes, internet ha suposat, per fi, les comunicacions sense fronteres, immediates, amb un cost econòmic gairebé negligible que sempre havien somiat — i s’hi han abocat.
Totes aquestes realitzacions són, però, minses si les comparem amb l’ideal esperantista primitiu, el somni que les persones d’arreu del món aprenguin una segona llengua neutral i fàcil per poder comunicar-se entre totes elles en llibertat i igualtat; sembla realment que el món ha de donar moltes voltes abans que aquest somni no s’acompleixi. Tanmateix, de la mateixa manera que altres moviments socials nascuts durant el segle passat i que volen millorar la societat, com ara el moviment d’alliberament de la dona, els esperantistes no ens sentim absolutament decebuts pels resultats. Hem aconseguit unes fites i ens n’enorgullim.
Per exemple, pocs com els esperantistes tenen un coneixement profund i de primera mà de la realitat de molts altres països, de la forma de viure i d’entendre la vida d’altres pobles. Ho permeten i impulsen la gran facilitat de viatjar i d’intercanviar visites, de conviure amb persones arreu del món i de tenir contactes directes gràcies a una llengua de la qual es pot arribar a dominar tots els matisos i recursos, un idioma el perfecte coneixement del qual no és privilegi de certes capes de la societat. És per això que, curiosament, sovint els esperantistes es converteixen en políglotes: perquè aprenen a estimar altres pobles i n’aprenen les llengües. L’estructura mateixa de l’esperanto facilita en gran mesura l’aprenentatge de llengües, com s’ha demostrat repetidament, especialment en infants.
Tot plegat està forjant un tipus nou de cultura internacional, on els diversos pobles i persones aprenen sense prejudicis la relativitat dels seus costums, hàbits i formes d’entendre la vida. És potser per això també que l’esperanto, en tant que la llengua i cultura, s’estudia en 140 universitats d’arreu del món, entre les que destaquen més de vint de xineses.
A Catalunya existeixen dues associacions d’àmbit nacional, l’Associació Catalana d’Esperanto i la Joventut Catalana d’Esperanto, que no fa gaire va ser acceptada per unanimitat com a secció nacional de l’Organització Mundial de la Joventut Esperantista. Totes dues associacions coordinen l’activitat dels grups locals i impulsen edicions.
L’Associació Catalana organitza un curs per correspondència, el Congrés Català d’Esperanto i seminaris internacionals. L’estructura de l’associació es basa en poder oferir el major nombre de serveis tant a particulars com a grups.
Potser per la seva forta dinàmica de grup, el jovent basa la seva activitat en els seus diversos grups d’interès i en les molt nombroses trobades que s’organitzen. Entre els grups locals convé destacar els de Sabadell i el departament d’esperanto del Club d’Amics de la Unesco, a Barcelona, així com d’altres a les circumscripcions de Tarragona, Lleida, Girona i Mallorca. Aquests grups organitzen bàsicament cursets i posen a la disposició dels seus associats llibres i revistes.
C/ Papa Pius XI, 130
08208 Sabadell (Vallès Occidental)
Catalunya - Katalunio
Obert: Dimecres de 17 a 19h
S2 - La Creu Alta
Tel: +34 937 163 633
info@esperanto.cat
