Joan Amades i l’esperanto

foto: joanamades.cat

Parlar de Joan Amades és sens dubte parlar d’una de les persones que més empremta ha deixat en la conservació de la cultura popular a Catalunya, entesa en les seves dues concepcions: per una banda, la cultura d’un poble adscrit a una llengua i un territori, amb les seves peculiaritats idiosincràtiques i, per l’altra, a la del poble entès com a classe social diferenciada, amb una manera pròpia de veure i interpretar el món.

Amades ha passat a la història per ser un dels autors més prolífics en matèria etnogràfica reconegut internacionalment per la seva tasca, fins a arribar al punt de treballar per a la UNESCO i col·laborar amb universitats d’arreu del món, i també per la seva extensíssima obra, d’una magnitud considerable fins al punt de no haver-se editat tota encara avui dia. El Costumari català, que recull per ordre cronològic les diferents manifestacions festives del calendari anual d’aquest territori és potser la seva obra més coneguda, i ocupa un espai a les prestatgeries de moltes biblioteques i llars.

Com veurem, Joan Amades no solament va dedicar la seva vida al folklorisme i l’etnografia, ja que com a persona amant de la natura i la cultura va interessar-se per temes tan diversos com l’excursionisme, la grafologia o l’entomologia entre d’altres. Hi ha, però, una faceta seva que és fins a cert punt desconeguda tot i la seva gran importància: el seu fervorós esperantisme, una de les seves militàncies més apassionades en la seva joventut que, si bé va acabar passant a un segon terme en les posteriors etapes de la seva vida, va impregnar-lo d’un seguit de valors i una manera d’interpretar el món i el fet humà que el marcarà per a tota la vida i serà present en totes les seves obres.

L’esperantisme d’Amades ha suscitat tant per part dels estudiosos d’aquest moviment com pels coneixedors de la seva obra diverses preguntes difícils de respondre donada l’escassa documentació referent a la seva etapa esperantista que, si ha arribat fins als nostres dies, en bona mesura és per la seva estranya afició al col·lecionisme de primers exemplars de publicacions periòdiques esperantistes, incloses les que ell mateix editava i de les quals curiosament guardava tres còpies de cadascuna.

Què el va dur a apassionar-se per aquesta llengua internacional? De quina manera va desenvolupar el seu esperantisme? Per què va allunyar-se’n amb el pas del temps? I com va influir el seu esperantisme en la seva vida posterior? Aquestes són algunes de les preguntes freqüents que hom es fa al respecte i de les quals intentarem donar una possible resposta en les pàgines següents.

Condicionaments socials

Joan Amades va néixer un 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona. Arribà al món en un període en què Barcelona era una ciutat de contrastos, a l’entorn de la qual la burgesia emprenedora havia convertit Catalunya en una de les zones financerament i industrialment més potents de l’estat, fins a arribar al punt de ser considerada “Fàbrica d’Espanya”, una ciutat que ja havia enderrocat les seves fronteres medievals per a convertir-se en una població moderna, en creixement vertiginós i que comença a dotar-se de luxoses façanes modernistes, grans avingudes i locals per a l’oci dels clients més selectes.

Aquella Barcelona, però, era també la ciutat on la classe obrera vivia en unes condicions de vida pèssimes, en llars petites, humides i fosques, amb jornades laborals dins establiments insalubres que anaven de dotze a catorze hores i l’esperança de vida dels quals oscil·lava entre quaranta i cinquanta anys, segons Jaume Sobrequés.

Dins aquest panorama, a Joan Amades li tocà néixer dins el grup més desafavorit.

Els seus pares, Blai Amades i Teresa Gelats, no eren pas un cas únic de persones provinents del camp que, a causa dels canvis econòmics, s’havien vist empesos a la proletarització forçosa, i com gran part d’aquest col·lectiu, s’instal·laren a la barriada del Raval, l’antiga zona de convents, hospitals i fanguissars que, de manera accelerada, es convertia dia rere dia en una àrea plena d’indústries i habitatges d’obrers nouvinguts.

El pare era un mestre serraller que va haver de deixar el seu ofici per problemes de salut i la mare es va quedar sense feina el dia que la fabrica tèxtil on treballava va tancar les portes.

Després d’un temps malvivint del que el pare es treia de camàlic i la mare de fer feines casolanes, decidiren enviar el fill a Bot, un poble de la Terra Alta amb els avis paterns.

En tornar, gràcies a l’enorme esforç i interès del pare, va ser escolaritzat fins als nou anys a l’Escola Victor Hugo, el temps just per a aprendre a llegir i escriure. Joan Amades en parlarà posteriorment dient: “El meu pare no tenia gaire cultura, i una de les seves il·lusions més grans era que jo sabés força de lletra.” [Amades, Joan. Quan anava a estudi. Barcelona, Ed. Barcino, 1982, 7]

En deixar l’escola va haver de posar-se a treballar a la draperia dels seus pares, als encants de Sant Antoni, però va fer tots els possibles per acabar convertint-la en una llibreria de vell, passió que l’acompanyarà la resta de la vida.

“Comprava altres llibres que m’interessava de llegir i que no se’m presentaven en el negoci; els llegia amb una avidesa indescriptible i un cop llegits els posava a la parada i els tornava a vendre.” [Amades, Joan. Folklore de Catalunya, Vol. 3, 814–815]

Cal, però, considerar que aquell jove bibliòfil comptava amb una important deficiència visual fins el punt d’amagar-se per llegir a esquenes dels seus pares, que intentaven impedir que forcés la vista. Aquest problema es veia compensat amb la seva prodigiosa memòria i la seva incansable set de coneixement.

Aquella Barcelona dels atemptats anarquistes i el pistolerisme patronal en la qual cresqué fou alhora la ciutat on els ateneus i les agrupacions culturals florien de manera massiva. L’Ateneu Barcelonès esdevingué seu del cercle intel·lectual de la burgesia, personalitats tant importants com Lluís Domènech i Montaner o Eugeni d’Ors, es nodriren dels coneixements adquirits en aquesta institució.

Joan Amades, però, no pertanyia a aquesta Barcelona. La seva era la Barcelona humil que en tornar de la feina, després d’una llarguíssima jornada laboral, encara tenia prou interès per assistir a les classes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, a pocs metres de la seva casa de l’antic número 10 del carrer del Peu de la Creu.

Sense cap mena de dubte, el moment en què Joan Amades decidí fer-se soci d’aquesta institució de base obrera va marcar un punt molt important per al seu desenvolupament intel·lectual i va ser clau a l’hora d’acostar-se al món esperantista.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular, una institució de base treballadora, va arribar a assolir uns nivells envejables d’esplendor cultural, fins al punt que persones tan allunyades políticament i socialment d’aquest entorn com l’historiador Francesc Carreras Candi, president de la joventut conservadora, no van dubtar a l’hora d’impartir-hi o rebre-hi classes.

La formació de Joan Amades i els primers contactes amb l’esperantisme

L’Ateneu Enciclopèdic Popular, doncs, fou el lloc on Joan Amades va fer vida durant la seva joventut i on va arribar a cultivar els més diversos camps de la cultura. La seva breu estada a l’Escola Victor Hugo li va proporcionar les habilitats bàsiques per a desenvolupar el seu autodidactisme, que aprofundí amb el seu constant contacte amb els llibres. L’Ateneu, doncs, va complir el paper d’obrir-li les portes a diferents mons. Cal considerar també que, donat que era un noi força solitari, la seva etapa ateneística l’ajudà a establir contactes i millorar les seves habilitats socials, fet que amb posterioritat li va fer gran servei. Allà s’endinsà en el món de l’entomologia, la grafologia, l’astronomia, l’excursionisme i els idiomes.

Sembla ser que el seu contacte amb l’esperanto vingué arran de l’amistat amb Ramon Camprubí, amb el qual assitia a les classes d’alemany i fou qui l’esperonà a iniciar-se en aquesta llengua internacional. A la mort de Camprubí digué:

“De l’escalf d’aquell curs d’alemany s’inicià en mi, portada per l’amistat amb el bon amic avui perdut, el desig d’aprendre l’esperanto, en l’espiritualitat del qual ell va iniciar-me, i junts férem les primeres campanyes que en pro d’aquest ideal hem sostingut i junts fórem també els que promoguérem els dos cursets de llengua russa que es varen donar al nostre estimat Ateneu.”

Una de les seves grans aficions, de la qual pogué gaudir en gran mesura gràcies a l’excursionisme, era l’entomologia, l’estudi dels insectes. El que més fascinava Joan Amades no eren tant les característiques biològiques dels insectes sinó el seu comportament. Intentava establir comparacions entre les reaccions humanes i les d’aquestes criatures. L’estudi del comportament no es limitaria al món animal, sinó que prendria força més tard com a principal dedicació quan es consagrés a l’estudi dels costums humans. Comparacions entre el caràcter dels animals i el de les personalitats humanes, de fet, ja eren comuns en els bestiaris de l’edat mitjana. De les formigues, per exemple, el que més el meravellava era el contrast entre la seva aparent insignificança i sensació de moviment caòtic que transmetien individualment i la gran imatge de coordinació, cooperació i unitat que demostraven com a grup fins al punt de permetre’ls superar grans reptes col·lectius. Aquest comportament, traduït a la humanitat, podia recordar-li el funcionament dels Encants Vells, on treballava de llibreter, però sobretot podia comparar-se amb l’ideal de germandat universal del moviment esperantista. Aquest concepte no s’allunya gaire de la idea que l’amiga d’Amades Teresa Rosell va voler reflectir en la frase “maro estas gutaro” [“el mar és un conjunt de gotes”], que arribà a ser un dels lemes més coneguts dels esperantistes catalans.

A part de l’estudi del comportament, una de les seves grans preocupacions fou la comunicació humana en totes les seves manifestacions. El llenguatge parlat, la diversitat dels idiomes, les característiques de l’expressió escrita o fins i tot el llenguatge gestual, foren algunes de les matèries que Amades es va dedicar a estudiar. No cal dir, que l’esperanto, que es presentava precisament com a solució definitiva per a aconseguir la comunicació humana universal, era un ideal que responia perfectament a les aspiracions de Joan Amades.

Veiem doncs com, si bé els interessos d’Amades semblaven inconnexos i dispersos, de la mateixa manera que les formigues anteriorment esmentades, tots ells anaven encaminats a estudiar una matèria comuna: la preocupació per les peculiaritats del comportament humà en societat i la seva manera de relacionar-se i comunicar-se. Amb aquesta trajectòria doncs, en el moment històric en el qual Joan Amades visqué, era inevitable que tard o d’hora aquest personatge ensopegués amb l’esperanto i s’hi entusiasmés de manera fervorosa, ja que responia a gran part de les seves expectatives intel·lectuals.