L’esperanto com a llengua de treball a la Universitat de Barcelona

L’esperanto com a llengua de treball a la Universitat de Barcelona

Quatre lingüistes japonesos van participar el 21 de febrer passat a la jornada “La territorialitat lingüística” organitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona. Per a les seves presentacions van fer servir el francès, l’occità, l’esperanto i el català. En resultarà un llibre pentalingüe en aquestes 4 llengües i japonès.

El passat divendres 21 de febrer, Goro Christoph Kimura va oferir una ponència en esperanto a la jornada “La territorialitat lingüística” celebrada a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona. En Goro Kimura és un reconegut professor de lingüística de la Universitat de Sophia a Tòquio, així com activista pels drets lingüístics de les persones sordes i de nombroses iniciatives ecologistes, pacifistes i antimilitaristes al Japó. El seminari s’emmarcava en un conveni de col·laboració entre la universitat catalana i algunes de les principals universitats japoneses. Cal destacar que els altres tres linguïstes japonesos que hi van participar també van escollir per a les seves intervencions llengües diferents de la seva i de l’anglès: el francès, l’occità i el català. Ara bé, no enganyarem pas a l’afirmar que el professor Kimura, en la llengua internacional, va ser qui es va expressar amb més naturalitat i fluïdesa. I tampoc ho farem si precisem que bona part dels assistents que omplien una “sala de professors” que es va quedar petita, eren esperantistes.

Pel que fa a la ponència, que teniu disponible aquí en esperanto i que en breu sortirà publicada també en català, el professor Kimura va presentar una perspectiva innovadora del potencial de les llengües minoritàries o minoritzades en un context de desterritorialització creixent. Especialista en estudiar el paisatge lingüístic de les ciutats (que reflecteix la realitat, però que també la crea), el lingüista japonès va explicar, en primer lloc, l’especial situació lingüística a la regió que fa de frontera entre Alemanya i Polònia. Així, va fer servir l’exemple de Frankfurt de l’Oder, una ciutat a Brandenburg (Alemanya oriental) a la riba del riu Oder i al costat de la ciutat polonesa de Słubice. De fet, les dues ciutats eren una de sola abans de la Segona Guerra Mundial. En l’actualitat, i des de la fi de la Guerra Freda, són molt freqüents els intercanvis comercials entre els habitants d’ambdues bandes del riu, fet que ha provocat un curiós paisatge bilingüe pel que fa als rètols al carrer, cartells, la publicitat a les botigues… tot i que lleugerament esbiaixat cap a l’alemany. En altres paraules, el famós principi de territorialitat que diu que a cada territori li hauria de correspondre una sola llengua, en el cas de la frontera entre Alemanya i Polònia, s’està desdibuixant.

En segon lloc, en Goro Kimura ens va presentar el cas del sòrab, una llengua eslava propera al polonès i al txec, que encara perviu a la regió alemanya de Soràbia, tot i que amb uns usos lingüístics molt particulars, semblants als de l’occità: una presència pública més aviat simòbolica, i essent més parlada a les associacions culturals que no pas al sí de les famílies. Aquesta exposició palesa que el principi de territorialitat pel que fa a la llengua sòraba és, en general, força difús. A part del procés de substitució que ha patit històricament per l’alemany, actualment el sòrab es veu també amenaçat per la presència del polonès. No obstant, la investigació del lingüista japonès demostra que recentment s’ha identificat diverses experiències d’ús del sòrab com a llengua pont amb els pobles eslaus veïns. En concret, les oficines turístiques d’ambdues bandes de la regió fronterera estan demanant cada vegada més la presència del sòrab en els seus materials, perquè és una llengua que entenen tant els sòrabs, com els visitants polonesos o txecs. En cas de consolidar-se i estendre’s a altres sectors de la societat, aquest fet podria donar un nou impuls a la llengua sòraba.

La conclusió del profesor Kimura és molt esperançadora per al futur de les llengües minoritàries o minoritzades, perquè cal pensar que moltes d’elles es troben precisament en territoris de frontera i, per tant, amb un potencial per jugar el rol de llengua pont en diversos sectors de la vida econòmica de les comunitats veïnes.

La ponència d’en Goro Kimura va comptar amb la traducció consecutiva al català de l’esperantista i occitanista Ferriol Macip. El seminari va deixar per al record multitud d’anècdotes ben curioses per al món esperantista. Per exemple, alguns dels assistents destacaven a l’acabar l’agradable sensació d’entendre directament la ironia simpàtica i habitual a les xerrades del lingüista japonès, mentre la resta de públic havia d’esperar alguns segons a la traducció. D’altres, emfatitzaven la petita fina venko en el món de la lingüística catalana que suposava que un dels principals lingüistes japonesos de l’actualitat, especialista entre d’altres en l’emergent i interdisciplinar camp de recerca de la justícia lingüística, hagués escollit precisament la llengua auxiliar internacional per fer la seva ponència a casa nostra. I és que malgrat el que es pugui imaginar, no és (encara) habitual la presència de l’esperanto a les facultats de filologia com a llengua vehicular de la discusió científica.

Com a resultat de la jornada, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona n’editarà un llibre pentalingüe en japonès, esperanto, català, occità i francès.

La ponència d’en Goro Kimura va comptar amb la traducció consecutiva al català de Ferriol Macip. Foto @stratozam