18/02/2010

Perill de contagi

Si encara no has ensopegat amb un esperantista, tot el que diu aquest article et ser un ajut inestimable. Perquè els esperantistes (encara que no n’hagis sentit parlar) són una plaga i, des que el seu creador va traduir la Bíblia a l’esperanto, podem dir que són una plaga bíblica.

Efectivament, pots trobar-te’n a qualsevol racó del planeta. Per això el meu primer avís és aquest: cap lloc no és prou segur. Jo, per exemple, me n’he trobat a un poblet perdut d’Hongria, en un monestir recòndit de Macedònia o al bell mig de la plaça de Sant Marc.

Quan ensopegues amb un d’ells (i tard o d’hora ho faràs, benvolgut lector) invariablement et parlarà de l’única cosa que l’apassiona: l’esperanto, aquella mena de poti-poti lingüístic inventat per un jueu, Lluís Llàtzer Zamenhof, doctor en medicina i políglota. La cosa no revestiria gravetat si no fos per un detall significatiu: cap esperantista no en té prou amb informar, tots pretenen, irremissiblement, convèncer.

Però, tu tranquil, lector novell en aquests litigis, continua llegint i t’exposaré detalladament les múltiples estratègies d’aquestes ments malaltes per contagiar el seu càncer, i també la manera més eficaç de refutar-ne les enginyoses argumentacions.

Solen començar parlant de la problemàtica lingüística mundial (alerta: sobre aquest tema són uns autèntics experts), encara que també pot ser que et parlin d’ètnies i cultures minoritàries (i et citaran una pila de pobles i cultures que no hauràs sentit en ta vida i que invariablement existeixen); però això no és més que una excusa per arribar a on ells volen arribar: l’esperanto.

Per aconseguir-ho, t’exposaran amb tots els ets i uts la situació dels pobles oprimits i de les llengües perseguides (i t’asseguro que se saben totes les llengües, per exemple, que els estats democràtics europeus voldrien veure ben mortes). T’explicaran fil per randa, per tocar-te la fibra sensible, com el govern de la democratíssima República Francesa ha humiliat, castigat, empresonat, torturat i assassinat els qui defensaven públicament la llengua i cultura occitana o bretona; o com el govern de l’ex-Unió Soviètica va massacrar i anihilar sistemàticament el poble tàtar.

Compte: amb això intentarà entendrir-te i predisposar-te favorablement al seu discurs. Si tot seguit aconsegueix canviar de tema i parlar de l’esperanto, ja has begut oli!

La teva primera defensa consisteix a retardar el moment en què abordareu aquest tema inevitable. Però, mentre parla de pobles, llengües i cultures, tu segueix el corrent i fes-te l’interessat. Així aconseguiràs una informació preciosa sobre la situació de les llengües i els pobles en el món (perquè si algú en sap, d’això, són els esperantistes), informació que després podràs utilitzar a favor teu en la contraargumentació.

Com més aconsegueixis perllongar aquesta etapa, més informat estaràs de la situació, i més preparat per resistir. Perquè abans o després l’esperantista aconseguirà portar-te a l’hort.

Després d’haver-te narrat les injustícies i flagrants violacions dels drets humans que fins i tot els estats més pretesament democràtics cometen, i les innombrables dificultats que representa al comú dels mortals el problema de les llengües (segur, lector, que alguna vegada has tingut contacte amb un estranger i ho has experimentat en la teva pròpia pell), et presentarà l’esperanto com a la solució final a tot plegat.

La seva primera argumentació estarà basada en un fet indiscutible: parlant la gent no s’entén ni tan sols el mateix idioma. No cometis l’error de discutir aquest fet, perquè t’aclapararà amb dades fefaents i s’haurà anotat un punt. Reconeix, doncs, el que és evident i centra la teva oposició en el paper de l’esperanto com a panacea.

Et dirà que l’esperanto té una gramàtica senzillíssima (i és cert), tu diga-li que això no és garantia de simplicitat. Ell et podrà rebatre dient que no té excepcions a les regles i que amb només setze normes bàsiques i unes cinc-centes paraules es pot mantenir una conversa normal sobre qualsevol tema: haurà arribat el moment per a una retirada tàctica. Com que tu no estàs disposat a discutir sobre unes normes o una estructura gramatical que desconeixes, i com que no és convenient que donis peu perquè t’ho expliqui (perquè ho podries trobar interessant), és millor atacar els flancs per sorpresa. Ara bé, hi ha alguns arguments que no has de fer servir.

No comentis que l’esperanto és una llengua artificial, perquè fins que no es demostri que la natura produeix llengües de manera espontània, haurem de convenir en la premissa que totes les llengües les han inventat els homes. Aprofita el que ensenyen les ciències naturals i, si has llegit Darwin, encara millor. Diga-li que difícilment un sol home durant 20 anys pot inventar una llengua més perfecta que altres que porten mil.lenis d’evolució. Encara que és cert que l’esperanto està pensat amb el cap i que les nostres llengües, refetes contínuament a empentes i rodolons, estan plenes d’imperfeccions, li hauràs plantejat un dubte raonable.

Tampoc no titllis l’esperanto de poti-poti, perquè t’exigirà correció i possiblement t’haurà atrapat: 2 a 0.

Per res del món no se t’ha d’acudir argumentar, contra la pretesa internacionalitat de la llengua, que la base del seu vocabulari són les llengües occidentals, perquè et respondrà el que qualsevol estructuralista sap: que el vocabulari no és, ni de bon tros, el més important en una llengua i, befant-se de la teva ignorància, tindrà el camp adobat per recrear-se a consciència en les bondats de la seva sintaxi, de la formació de paraules o del sistema verbal, i hauràs de resignar-te a escoltar, com a preu de la teva imprudència, que la seva sintaxi només està limitada per la claredat, que el genial sistema ideat per Zamenhof per compondre paraules permet diferenciar i expressar els matisos més subtils (que la resta de les llengües no hi podrien fer ni somiar-ho!) i que el sistema verbal és un joc de nens.

No, el teu atac no ha d’anar per aquí. Qüestiona la internacionalitat però per altres viaranys. Pots dir, per exemple, que com pot pretendre’s internacional una llengua nascuda a Europa i creada per un europeu, que per a aquest objectiu caldria haver creat una comissió internacional o alguna cosa d’aquesta mena. Encara que raoni que aquest europeu coneixia diverses llengües, d’entre aquestes algunes d’asiàtiques, i que, de totes passades, sempre és més internacional una llengua que vol tenir en compte les altres i que no intenta imposar-se, sinó ser acceptada, que no altres que pretenen ser les llengües del món més brillants, belles, lògiques i eufòniques i que s’intenten imposar, per les armes, si cal; encara que raoni d’aquesta manera (raons molt vàlides, per cert), estarà, en tot cas, a la defensiva i hauràs invertit la balança.

Ara no t’agafis massa confiança de guanyador. El següent pas ha de ser estudiat acuradament.

Si parles una d’aquestes llengües de comunicació i progrés, d’aquestes que a cops de garrot i de decret, de genocidi i de deportació han estès per l’orbe el sonar eufònic dels seus diftongs, llavors pots mofar-te’n de gust de la quantitat de gent que parla aquest projecte de llengua. ¿Què són aquests cents de milers o els escassos milions de parlants que pot brandar el teu oponent, al costat dels 300 milions (pel cap baix!) que parlen certs idiomes?

Però si parles una llengua minoritària , si el teu idioma matern és l’èuscar, l’asturià, l’aragonès, el bretó, el gaèlic o qualsevol de la majoria d’idiomes del món; si, per tant, pertanys a la majoria de la població mundial, aleshores que no se t’acudeixi pas parlar de xifres. Saps tant bé com ell que les xifres no signifiquen res, i que el valor d’un idioma no es mesura pel seu nombre de parlants. Si ho fessis, tiraries pedres sobre la teva teulada i fàcilment t’enganxaria en contradicció.

Escomet, en canvi, contra l’èxit. Has de saber que el somni daurat de l’esperantista és una humanitat bilingüe, en què cada ésser humà parli la seva pròpia llengua materna i l’esperanto, idioma internacional. Doncs bé, aquest somni ha fracassat. L’esperanto no és avui dia universal. No el parlen tots els homes. Ni tan sols l’han reconegut tots els governs. Aquest és el taló d’Aquil.les dels esperantistes: aquesta victòria final de l’esperanto sobre els imperialismes lingüístics, les violacions flagrants dels drets humans, la colonització cultural… En definitiva, la victòria de l’esperanto sobre aquests aspectes quotidians de la nostra cultura occidental no s’ha produït.

Diguin el que diguin els esperantistes (i encara que l’esperanto realment funciona), la veritat és que la victòria final de l’esperanto no és un fet: l’esperanto ha fracassat.

I si aconsegueixes portar la teva discussió a aquest punt, el nostre esperantista, en el seu afany per convèncer-te, també haurà fracassat.

Compartir

Arxiu de notícies