Associació Catalana d'Esperanto


Recomanats

Inici > Publicacions > Recomanats > Independència o mort... de la llengua

Independència o mort... de la llengua

Jordi Solé i Camardons

Comparteix

per Víctor Alexandre

Independència o mort... de la llengua és el títol d’un llibre de Jordi Solé i Camardons publicat recentment que diu coses força interessants sobre l’atzucac en què ens trobem, tant des del punt de vista lingüístic, que és dramàtic, com del nacional, que també ho és. Partint del crit dels cubans que lluitaven per acabar amb la dictadura de Batista a Cuba -"Independència o Mort!"-, Solé i Camardons fa una anàlisi de la realitat catalana actual i ens mostra el procés de substitució lingüística que s’està produint en connivència amb la nostra classe política. En aquest sentit, alguns dels enunciats parlen per si sols: «La por de la llengua», «La llengua catalana, un paisatge que s’apaga?», «La llengua de l’aula i dels passadissos», «El perill de la deslleialtat lingüística passiva», «Què vol dir trilingüisme?», «L’ús social del català i la independència»...

Tanmateix, la millor manera d’ajudar el lector a fer-se una composició de lloc és fent-ne un petit tast amb fragments il·lustratius del contingut del llibre: «Però alerta, aquesta serà també l’oportunitat del discurs de l’imperialisme lingüístic espanyol per donar un cop de gràcia definitiu contra l’ús i les aspiracions del català. Intentaran imposar un nou ’bilingüisme’ ara anglès/espanyol, com a substitució de l’antic espanyol/català.» "Un tradicional enclavament geogràfic lleial en l’ús del català, com han estat les illes catalanes, a causa de la seva especial situació geolingüística allunyada de l’espai espanyol, inicia ara una reculada significativa, ben probablement pel paper social i econòmic de regió turística que ha dut a una especial penetració de l’anglès a Mallorca, ja que per a les funcions lingüístiques col·loquials ja tenen l’espanyol, mentre l’anglès (i l’alemany) esdevé més i més útil com a llengua de relació per a viure i treballar a Mallorca."

«Si el tren de la modernitat per als catalans és aprendre massivament l’anglès, ¿qui ens diu que un cop hàgim assolit aquest objectiu, els nous i feliços poliglots no començaran a rebutjar un trilingüisme en què el català ja no té cap raó de ser, ja que l’espanyol ocuparà perfectament les funcions de llengua informal? La situació diglòssica s’ha demostrat que funciona, i que pot perllongar-se durant generacions, en una bona colla de comunitats d’arreu del món, però en cap d’aquelles situacions la situació diglòssica ha estat entre tres llengües.»

«Els adolescents catalans creixen envoltats d’espanyol i d’espanyolitat, d’orgull espanyol i d’autoodi català: a la televisió, en els programes musicals, en els referents culturals del món dels famosos, etc. La música en català és estrictament prohibida en els grans mitjans televisius privats i fins i tot quan els mitjans públics estatals creen els seus concursos (...) i en la presència internacional.»

«Sense oferta suficient i majoritària els parlants sovint se senten incompetents, insegurs, i no s’afegeixen decididament a la comunitat lingüística catalana, ja que perceben que la llengua d’ús social potent, hegemònica, la llengua necessària és l’espanyol. Mentre que perceben el català com una llengua secundària i només útil (no necessària) en determinades ocasions o àmbits.»

"En la pràctica, l’ensenyament Secundari és un àmbit en què l’espanyol acaba essent la llengua de relació i intercanvi dels adolescents catalans. En les zones amb major població moltes classes es continuen fent en espanyol sense que la inspecció educativa hi digui res. Molts professors es troben anímicament indefensos davant d’un Estat que només promociona l’espanyol i una Generalitat sense poder real."Llei del cinema: «En un marc autonòmic subordinat, tothom es veu amb cor de saltar-se lleis autonòmiques: les Majors, empresaris de cinema espanyolistes com Balañà, etc.»

«Els darrers cent anys a Europa més d’una desena de comunitats lingüístiques han normalitzat l’ús de les seves llengües a partir de la formació de nous estats nacionals. Només la independència ha portat a la normalitat de la llengua en els casos del finès, l’hebreu, l’hongarès, l’islandès, el noruec, el polonès i el txec, en la primera onada de normalitzacions lingüístiques reeixides (...) i en les successives s’hi ha afegit el lituà, el letó, l’estonià, l’eslovac, etc. (...) La situació de la llengua i la cultura estan en situació límit.»

Un llibre per reflexionar sobre el nostre present lingüístic, cultural i nacional, tres elements que són indestriables, perquè la mort del primer o del segon implica inevitablement la mort del tercer.

Víctor Alexandre